Pregó de la festa major de Sant Josep, L'Hospitalet de Llobregat, el 21.5.2016

Us deixem el text del pregó de la festa major de Sant Josep 2016 i que vaig llegir el dia 21.5.2016 al Parc de la Serp davant nombrós públic i autoritats. L'adjunto per l'esment que vaig anar fent sobre la biodiversitat i riquesa ecològica de la nostra ciutat, que crec hem de lluitar per preservar.

Molts de vostès es preguntaran qui soc jo. Bé, a vegades és quelcom que també inevitablement un es pregunta... però com s’ha dit, el meu nom és Ricard Gutiérrez, nascut al barri del costat, amb nom  d’una Santa, fa una mica més de 50 anys.

Quan vaig néixer a una casa on el modus vivendi de la família havia estat tradicionalment lligat al reciclatge d’ampolles, el que al barri anomenaven ‘botellaires’, L’Hospitalet era encara... de Llobregat. Amb majúscules. No vol dir que tècnicament no ho sigui ara, però aleshores no vivia d’esquenes al seu delta. 

El Far del Llobregat (Font: Internet)

Des de casa, s’escoltaven granotes cap a la Gran Via les nits d’estiu i els carrers eren sense asfaltar. El far del Llobregat, temps enrere terme de L’Hospitalet, sonava les nits de boira d’hivern i sovint no deixava dormir ma mare. Més enllà de la Gran Via tot eren camps. I anàvem a comprar melons a Can Pi, on ara hi ha el Gran Via 2. Anar ‘a L’Hospitalet’ era fer una excursió cap el centre de la ciutat, perquè el metro s’acabava on sinó, a ‘la pujada del Metro’, al pont de la Torrassa. I el pont de la Vànguard era sovintejat per bandes de kinkis que funcionaven en horari nocturn. Havies d’anar amb el bus Oliveres que passava de tant en tant. O gairebé de molt en molt. 

Ha plogut bastant des d’aleshores. Els carrers, i els camps de melons, són asfaltats. Segueix plovent, però ja no s’inunda el pont  que uneix el barri de Santa Eulàlia amb Sant Josep.  Hi ha més transport públic. Els kinkis van desaparèixer com els Seat 124... I jo vaig arribar aquí quan una dona de bellesa incontestable em va convidar a compartir una aventura vital al lloc on vivia sota les estrelles, que donaven nom al seu carrer.

Soc biòleg i treballo en conservació de la natura a Catalunya. Amb espècies en perill d’extinció com la segona balena més gran del món, una de les gavines més rares de la terra o un ocell del que queden menys a tot el planeta que gent hi ha ara mateix a aquesta plaça. Sí..., no en queden gaires... 

Quan dius que treballes en això de la natura la gent diu ‘que maco’ (particularment si són de les comarques de Barcelona que aleshores diuen ‘ca macu’). Bé, cert. Però és dur també quan veus el que costa tot, el que s’ha de patir per a salvar una espècie, una zona natural, o també, perquè no, un modus de vida d’una gent que vol viure al camp i prop la natura  fent allò que havia fet històricament la seva família. 

Ós polar (Font: Internet)

Perquè...  tothom és a favor de salvar l’ós polar al que el desgel produït pel canvi climàtic fa nedar cada cop més entre tros de gel i tros de gel al pol nord. O als dofins mulars que no volem que restin en captivitat perquè són millor al mar. O a la conservació de l’Amazònia, que ‘ens cal’ per a preservar la capa d’ozó..., però també sobretot cal als nadius que hi viuen. Tot temes importants, però una mica remots. Físicament llunyans.  

A la vegada, resulta que al tros de riu de 900 metres de llarg que tenim a L’Hospitalet de Llobregat (sí, sí, tenim un tros de riu!) hi viu una tortuga d’aigua, la tortuga de rierol es diu, que és en perill d’extinció en el mateix grau d’amenaça que  per exemple algunes àguiles dels Pirineus o la balena que dèiem. Quan resulta també que s’han vist 39 espècies d’ocells d’importància internacional a la ciutat. I que les parets de les cases més altes d’aquest barri són refugi d’uns ocells que abans vivien als Pirineus i ara són entre nosaltres ajudant-nos a controlar plagues com la dels mosquits tigre, potencials transmissors de malalties amb afectació per a la nostra espècie humana. Per tant, aquí prop, aquí on som, també podem ajudar a salvar aquell ós del pol nord, l’Amazònia o les espècies amenaçades d’extinció, començant per respectar, preservar i conservar les nostres que tenim aquí al barri, aquí a la ciutat. 

Ballester (Foto © Ricard Gutiérrez)

Només tenim un planeta. No hi ha vida als planetes de prop nostre. I només tenim un L’Hospitalet de Llobregat. Si perdem el que queda de natural, d’agrícola, d’història, perdem una part de nosaltres.

Una temporada llarga que de petit vaig haver d’estar ingressat a l’hospital de Bellvitge, mirava per la finestra uns camps que hi havia davant. Veure passar ocells, ovelles, i el paisatge d’aquells camps verds sense dubte va ajudar la meva convalescència. A banda de beneficis com aquest, les nostres zones naturals també comporten d’econòmics per a tots nosaltres.

Pou artesià al delta del Llobregat (Font: Internet)

Uns anys després d’aquella estada hospitalària lluitaria per la preservació del delta del Llobregat, que és el lloc on som: si fem un forat, més enllà de l’aparcament de la grua municipal i del túnel del carrilet, trobarem aigua. Som damunt un delta que conté capes d’aigua subterrània emmagatzemades. Som, a partir del carrer Enric Prat de la Riba, damunt el delta del Llobregat.  El segon delta més gran de Catalunya. L’aigua subterrània que emmagatzema és d’un valor important. Això no és Texas i no tenim petroli, però tenim aigua que serveix per a regar carrers i parcs. Una reserva estratègica que ens estalvia costos, euros, a tots nosaltres. Al veí municipi d’El Prat de Llobregat aquesta mateixa aigua és la que empren per beure. No depenen d’aigües de Barcelona. Són autosuficients. Aquí l’aigua que s’infiltra per les nostres zones verdes i naturals quan plou ajuda a la preservació d’aquesta mena de matalàs d’aigua subterrani.  Ens estalvia diners i riscos futurs davant una sequera com les que a vegades hem patit. Parlant de sants a un barri d’un sant, no ens en recordem de Santa Bàrbara només quan troni. Preservant allò que tenim, afrontem amb garanties el futur. 

A cada poble dels que he visitat en els meus periples professionals sempre són orgullosos de la seva història i del seu patrimoni. Que si l’ermita del sant de torn, que si el molí de no se què, que si el bosc de tal o qual, que el monument d’aquell il·lustre veí, o l’edifici fet per aquell  arquitecte noucentista. Em van batejar, i després em vaig voler casar, a l’ermita del segle XII del municipi que dominava aleshores el delta del Llobregat:  Provençana, a tocar altre cop del mateix pont ‘de la Vànguard’. En un turonet que mai s’inundava... ja ho sabien això al segle XII...  perquè allà començaven els aiguamolls del delta del Llobregat. A l’Hospitalet tenim una llarga història: de la gent del fang de la que venim, i de la que sembla a vegades que reneguem, a la mescla heterogènia que som avui dia. L’estàtua de l’acollidora, símbol de la ciutat, bé representa aquesta realitat. Només cal mirar al voltant nostre per veure que som gent que venim del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà, com deia el cantant  de Verges, al Baix Empordà, que ja sabeu. 

Perquè veïnes i veïns, 

• vivim a una ciutat a la que li sobren les zones verdes?
• anem a passejar per boscos de ribera a un riu accessible?  
• tenim grans parcs urbans on remar en barques i jugar a la gespa? 
• podem realment gaudir d’un entorn saludable del que ens sentim orgullosos i ensenyem als nostres familiars quan venen de visita?

Ummm. Jo que soc ornitòleg i miro sovint al cel mentre vaig a buscar el L14 practico un esport de risc segons per on passo. L’aixafament de ‘regals canins’. Encara hi ha força incivisme per part d’uns quants que estigmatitzen un col·lectiu i provoquen compres massives de cupons de loteria per allò d’a veure si toca, per allò de que si trepitges ... tens sort.

Us puc dir que són creences errònies. De moment no ha tocat res. Més que el regalet.  

En part aquest fet té a veure amb que lamentablement tenim l’il·lustre títol de ser d’una de les zones més densament poblades del món, la 2ª ciutat més densament poblada d’Europa després de la ciutat de Mislata, a València. Que per cert poca gent sap on és, però que, com nosaltres, hi és. 

Cal Trabal (© Ricard Gutiérrez)

El que ha costat recuperar aquest parc de la Serp ho sap bé el moviment veïnal del barri. El que s’ha suat i lluitat per cada metre quadrat de verd no ha estat poca cosa. Ja fa uns anys que som molts que diem prou totxos i més zones verdes. Començant per preservar el que ens queda d’agrícola i natural a la ciutat. Cal Trabal. El riu. L’entorn de la Torre Gran. I potser, perquè no, somiar en connectar amb un gran espai verd Sant Josep i Bellvitge. Això sí són projectes que il·lusionarien molta gent. No pas que s’instal·li un altre concessionari de vehicles de luxe al municipi. Ni més blocs desvirtuant el que ens queda de natural, d’agrícola i d’història.

És evident que no plouen els diners del cel per pagar tot això. Tampoc es demanen miracles, malgrat que el barri tingui nom de Sant. Però sí demanem saber on anem. I poder somiar. Que..., això sí, encara és gratis. I hi tenim dret.

Perquè la grandesa d’aquest barri i d’aquesta ciutat és en aquest parc ara mateix. Aquí som gent treballadora a la que ningú ha regalat res. Gent que anem a peu a estudiar o amb autobús:  el 12, el taronja, el 14..., a Barcelona a treballar. Siguin treballadors de la banca, dependents, personal de l’administració o assistentes de la llar. Som gent que sabem ‘lo que vale un peine’ i que per això mateix no ens rendim davant les adversitats. 

Com no es rendeixen els comerciants que lluiten cada dia per aixecar la persiana. Que sempre tenen un somriure per als seus clients. Que s’esforcen en fer barri, com avui amb aquestes botigues al carrer que hem gaudit aquí al costat, faci fred o faci calor. Gent que dona conversa a persones que la necessiten. I que et saluda al passar. Molt millor aquest teixit social que un dominat per la màquina que et digui ‘su tabaco gracias’.

 

Botigues al carrer, Sant Josep, 21.5.2016 (© Ricard Gutiérrez)

Avui, nosaltres, que som gent normal, treballadora i lluitadora de mena, celebrem una festa com nosaltres: normal, que s’ha treballat i digna, molt digna. Una festa fruït de la il·lusió col·lectiva, de les ganes d’unes quantes i d’uns quants. Del no voler perdre un signe d’identitat. 

Perquè potser els pisos que hi ha seran més grans, i els cotxes més luxosos, però hi ha barris a parts altes de ciutats veïnes que no tenen festa major. Ni havaneres amb cremat. Ni la senyora aquella que teníem de la llauna. Ni bocates i cerveses al carrer sota les cotorres argentines, els falciots i els ballesters o un cel estrellat. Ni poden, ni potser saben, fer un ball. O una copa de vi, o de cava, al carrer. Ni tampoc poden passejar-se mirant botigues per on normalment passa l’autobús o els cotxes. Sí, d’acord, poden tenir individualment més recursos. Però no són un barri com aquest. 

Potser aquesta no serà la festa major més espectacular del món. Però sabeu què? És la nostra. I ens la mereixem.

Senyores, senyors, àvies i avis, nenes i nens, jubilats, esportistes, funcionaris, mestresses, jugadors de petanca, propietaris de gossos, patinadors, carters, comerciants, naturalistes urbans, venedors de cupons, cambrers cantants de rock, acordionista de la cabra de dissabte mati sense cabra, repartidors de butà, tortuga amenaçada d’extinció del riu i fauna urbana en general... live long and prosper, llarga i pròspera vida, i que acabeu de passar una molt bona festa major.

Festa Major de Sant Josep. 21.5.2016 (© Ricard Gutiérrez)