Us deixem el text del pregó de la festa major de Sant Josep 2016 i que vaig llegir el dia 21.5.2016 al Parc de la Serp davant nombrós públic i autoritats. L'adjunto per l'esment que vaig anar fent sobre la biodiversitat i riquesa ecològica de la nostra ciutat, que crec hem de lluitar per preservar.
Molts de vostès es preguntaran qui
soc jo. Bé, a vegades és quelcom que també inevitablement un es pregunta...
però com s’ha dit, el meu nom és Ricard
Gutiérrez, nascut al barri del costat, amb nom d’una Santa, fa una mica més de 50 anys.
Quan vaig néixer a una casa on el modus vivendi de la
família havia estat tradicionalment lligat al reciclatge d’ampolles, el que al
barri anomenaven ‘botellaires’,
L’Hospitalet era encara... de Llobregat. Amb majúscules. No vol dir que tècnicament
no ho sigui ara, però aleshores no vivia d’esquenes al seu delta.
 |
| El Far del Llobregat (Font: Internet) |
Des de casa, s’escoltaven granotes cap a la Gran Via les
nits d’estiu i els carrers eren sense asfaltar. El far del Llobregat, temps
enrere terme de L’Hospitalet, sonava les nits de boira d’hivern i sovint no
deixava dormir ma mare. Més enllà de la Gran Via tot eren camps. I anàvem a
comprar melons a Can Pi, on ara hi ha el Gran Via 2. Anar ‘a L’Hospitalet’ era
fer una excursió cap el centre de la ciutat, perquè el metro s’acabava on sinó,
a ‘la pujada del Metro’, al pont de la Torrassa. I el pont de la Vànguard era
sovintejat per bandes de kinkis que funcionaven en horari nocturn. Havies
d’anar amb el bus Oliveres que passava de tant en tant. O gairebé de molt en
molt.
Ha plogut bastant des d’aleshores. Els carrers, i els
camps de melons, són asfaltats. Segueix plovent, però ja no s’inunda el
pont que uneix el barri de Santa Eulàlia
amb Sant Josep. Hi ha més transport
públic. Els kinkis van desaparèixer com els Seat 124... I jo vaig arribar aquí
quan una dona de bellesa incontestable em va convidar a compartir una aventura
vital al lloc on vivia sota les estrelles, que donaven nom al seu carrer.
Soc biòleg i treballo en conservació de la natura a Catalunya. Amb
espècies en perill d’extinció com la segona balena més gran del món, una de les
gavines més rares de la terra o un ocell del que queden menys a tot el planeta
que gent hi ha ara mateix a aquesta plaça. Sí..., no en queden gaires...
Quan dius que treballes en això de
la natura la gent diu ‘que maco’ (particularment si són de les comarques de
Barcelona que aleshores diuen ‘ca macu’).
Bé, cert. Però és dur també quan veus el que costa tot, el que s’ha de patir
per a salvar una espècie, una zona natural, o també, perquè no, un modus de
vida d’una gent que vol viure al camp i prop la natura fent allò que havia fet històricament la seva
família.
 |
| Ós polar (Font: Internet) |
Perquè... tothom és a favor de salvar l’ós polar al que el desgel produït pel
canvi climàtic fa nedar cada cop més entre tros de gel i tros de gel al pol
nord. O als dofins mulars que no
volem que restin en captivitat perquè són millor al mar. O a la conservació de l’Amazònia, que ‘ens cal’
per a preservar la capa d’ozó..., però també sobretot cal als nadius que hi
viuen. Tot temes importants, però una
mica remots. Físicament llunyans.
A la vegada, resulta que al tros de riu de 900 metres de
llarg que tenim a L’Hospitalet de Llobregat (sí, sí, tenim un tros de riu!) hi viu una tortuga d’aigua, la tortuga de rierol es diu, que és en
perill d’extinció en el mateix grau d’amenaça que per exemple algunes àguiles dels Pirineus o la
balena que dèiem. Quan resulta també que s’han vist 39 espècies d’ocells d’importància internacional a la ciutat. I que
les parets de les cases més altes d’aquest barri són refugi d’uns ocells que
abans vivien als Pirineus i ara són entre nosaltres ajudant-nos a controlar plagues com la dels mosquits tigre, potencials transmissors
de malalties amb afectació per a la nostra espècie humana. Per tant, aquí prop, aquí on som, també podem ajudar
a salvar aquell ós del pol nord, l’Amazònia o les espècies amenaçades
d’extinció, començant per respectar, preservar i conservar les nostres que
tenim aquí al barri, aquí a la ciutat.
 |
| Ballester (Foto © Ricard Gutiérrez) |
Només tenim un planeta. No hi ha vida als planetes de
prop nostre. I només tenim un L’Hospitalet de Llobregat. Si perdem el que queda de natural, d’agrícola, d’història, perdem una
part de nosaltres.
Una temporada llarga que de petit
vaig haver d’estar ingressat a l’hospital de Bellvitge, mirava per la finestra
uns camps que hi havia davant. Veure passar ocells, ovelles, i el paisatge d’aquells
camps verds sense dubte va ajudar la meva convalescència. A banda de beneficis
com aquest, les nostres zones naturals també comporten d’econòmics per a tots nosaltres.
 |
| Pou artesià al delta del Llobregat (Font: Internet) |
Uns anys després d’aquella estada
hospitalària lluitaria per la preservació del delta del Llobregat, que és el
lloc on som: si fem un forat, més enllà de l’aparcament de la grua municipal i
del túnel del carrilet, trobarem aigua. Som damunt un delta que conté capes d’aigua subterrània emmagatzemades.
Som, a partir del carrer Enric Prat de la Riba, damunt el delta del Llobregat. El
segon delta més gran de Catalunya. L’aigua subterrània que emmagatzema és d’un
valor important. Això no és Texas i no tenim petroli, però tenim aigua que
serveix per a regar carrers i parcs. Una reserva estratègica que ens estalvia
costos, euros, a tots nosaltres. Al veí municipi d’El Prat de Llobregat aquesta
mateixa aigua és la que empren per beure. No depenen d’aigües de Barcelona. Són
autosuficients. Aquí l’aigua que s’infiltra per les nostres zones verdes i
naturals quan plou ajuda a la preservació d’aquesta mena de matalàs d’aigua
subterrani. Ens estalvia diners i riscos
futurs davant una sequera com les
que a vegades hem patit. Parlant de sants a un barri d’un sant, no ens en
recordem de Santa Bàrbara només quan troni. Preservant allò que tenim, afrontem
amb garanties el futur.
A cada poble dels que he visitat en els meus periples
professionals sempre són orgullosos
de la seva història i del seu patrimoni. Que si l’ermita del sant de torn, que
si el molí de no se què, que si el bosc de tal o qual, que el monument d’aquell
il·lustre veí, o l’edifici fet per aquell
arquitecte noucentista. Em van batejar, i després em vaig voler casar, a
l’ermita del segle XII del municipi que dominava aleshores el delta del
Llobregat: Provençana, a tocar altre cop del mateix pont ‘de la Vànguard’. En
un turonet que mai s’inundava... ja ho sabien això al segle XII... perquè allà començaven els aiguamolls del
delta del Llobregat. A l’Hospitalet tenim una llarga història: de la gent del fang de la que venim, i de la
que sembla a vegades que reneguem, a la mescla heterogènia que som avui dia. L’estàtua
de l’acollidora, símbol de la
ciutat, bé representa aquesta realitat. Només cal mirar al voltant nostre per
veure que som gent que venim del nord,
del sud, de terra endins i de mar enllà, com deia el cantant de Verges, al Baix Empordà, que ja sabeu.
Perquè veïnes i veïns,
- vivim a una ciutat a
la que li sobren les zones verdes?
- anem a passejar per
boscos de ribera a un riu accessible?
- tenim grans parcs
urbans on remar en barques i jugar a la gespa?
- podem realment gaudir
d’un entorn saludable del que ens sentim orgullosos i ensenyem als nostres familiars
quan venen de visita?
Ummm. Jo que soc ornitòleg i miro sovint al cel mentre vaig a buscar
el L14 practico un esport de risc
segons per on passo. L’aixafament de ‘regals canins’. Encara hi ha força
incivisme per part d’uns quants que estigmatitzen un col·lectiu i provoquen
compres massives de cupons de loteria
per allò d’a veure si toca, per allò
de que si trepitges ... tens sort.
Us puc dir que són creences
errònies. De moment no ha tocat res. Més que el regalet.
En part aquest fet té a veure amb
que lamentablement tenim l’il·lustre
títol de ser d’una de les zones més densament poblades del món, la 2ª ciutat
més densament poblada d’Europa després de la ciutat de Mislata, a València. Que
per cert poca gent sap on és, però que, com nosaltres, hi és.
 |
| Cal Trabal (© Ricard Gutiérrez) |
El que ha costat recuperar aquest parc de la Serp ho sap bé el moviment
veïnal del barri. El que s’ha suat i lluitat per cada metre quadrat de verd no ha
estat poca cosa. Ja fa uns anys que som molts que diem prou totxos i més zones verdes. Començant per preservar el que ens queda d’agrícola i natural a la
ciutat. Cal Trabal. El riu. L’entorn de la Torre Gran. I potser, perquè no,
somiar en connectar amb un gran espai verd Sant Josep i Bellvitge. Això sí són
projectes que il·lusionarien molta gent. No pas que s’instal·li un altre
concessionari de vehicles de luxe al municipi. Ni més blocs desvirtuant el que
ens queda de natural, d’agrícola i d’història.
És evident que no plouen els diners del cel per pagar tot
això. Tampoc es demanen miracles, malgrat que el barri tingui nom de Sant. Però
sí demanem saber on anem. I poder somiar. Que..., això sí, encara és gratis. I
hi tenim dret.
Perquè la grandesa
d’aquest barri i d’aquesta ciutat és en aquest parc ara mateix. Aquí som
gent treballadora a la que ningú ha regalat res. Gent que anem a peu a estudiar o amb autobús: el 12, el taronja, el 14..., a Barcelona a
treballar. Siguin treballadors de la banca, dependents, personal de
l’administració o assistentes de la llar. Som gent que sabem ‘lo que vale un peine’ i que per això mateix
no ens rendim davant les adversitats.
Com no es rendeixen els comerciants que lluiten cada dia per aixecar la persiana. Que
sempre tenen un somriure per als seus clients. Que s’esforcen en fer barri, com
avui amb aquestes botigues al carrer que hem gaudit aquí al costat, faci fred o
faci calor. Gent que dona conversa a persones que la necessiten. I que et saluda
al passar. Molt millor aquest teixit social que un dominat per la màquina que
et digui ‘su tabaco gracias’.
 |
| Botigues al carrer, Sant Josep, 21.5.2016 (© Ricard Gutiérrez) |
Avui,
nosaltres, que som gent normal, treballadora i lluitadora de mena, celebrem una
festa com nosaltres: normal, que
s’ha treballat i digna, molt digna. Una festa fruït de la il·lusió col·lectiva,
de les ganes d’unes quantes i d’uns quants. Del no voler perdre un signe d’identitat.
Perquè potser
els pisos que hi ha seran més grans, i els cotxes més luxosos, però hi ha
barris a parts altes de ciutats veïnes que no tenen festa major. Ni havaneres
amb cremat. Ni la senyora aquella que teníem de la llauna. Ni bocates i cerveses al carrer sota les
cotorres argentines, els falciots i els ballesters o un cel estrellat. Ni
poden, ni potser saben, fer un ball. O una copa de vi, o de cava, al carrer. Ni
tampoc poden passejar-se mirant botigues per on normalment passa l’autobús o
els cotxes. Sí, d’acord, poden tenir individualment més recursos. Però no són un barri com aquest.
Potser aquesta no serà la festa major
més espectacular del món. Però sabeu què? És la nostra. I ens la mereixem.
Senyores, senyors, àvies i avis, nenes i nens,
jubilats, esportistes, funcionaris, mestresses, jugadors de petanca,
propietaris de gossos, patinadors, carters, comerciants, naturalistes urbans, venedors
de cupons, cambrers cantants de rock, acordionista de la cabra de dissabte mati
sense cabra, repartidors de butà, tortuga amenaçada d’extinció del riu i fauna
urbana en general... live long and prosper, llarga i pròspera vida, i que acabeu de passar una molt bona festa major.
 |
| Festa Major de Sant Josep. 21.5.2016 (© Ricard Gutiérrez) |
